“Cadiz, salada claridad” es deia l’espectacle. I la pregunta segueix sent la mateixa fa mil anys i ara: Què tindrà Cadis? Que tindrà, sí, perquè fins a la senyora de la primera fila a el Tablao Cordobés semblés ahir a la nit nascuda a la tasseta de plata aclamant a David Palomar cantar per alegries, tientos tangos o chuflas carnavaleres. El gadità acumula tant imant que és normal que, tot i anant acompanyat, es quedi ell amb tots els ulls. El seu és cosa de broma, sí, però també de saber. I d’estar, perquè cal ser molt magnètic per pujar a un escenari amb aquesta seguretat.

Però ahir, Palomar ni va estar sol, ni es va quedar, perquè el grup que va trepitjar les taules era d’altura i per això els presents van ovacionar, no només al cantaor, també a la resta del quadre en anglès, pseudo espanyol i fins i tot en català, qui ho diria. I apuntin, perquè estan fins al 26 de febrer, però tornaran al març.

Una que va rebre olés sense traves és una que sempre és cirereta: Rosario Toledo, aquesta Martiri del ball, que podria haver estat actriu de cinema mut, cupletista, artista conceptual, ballarina o tot junt, que és ho és. Va ballar al costat de Marco Flores, que al elegància no li guanya ni a Cadis ni en tot el planeta, i al costat de Jesús Fernández, a qui li cantó Miriam Valllejo (que no és de Cadis però no importa perquè ella, amb aquesta veu rotísima i intensa pot ser d’on vulgui) una soleá que el gadità va ballar per menjar-els ulls. Però Toledo és reina, i ja sola i per alegries va acabar cantant adornada amb un mantó de la color de la mostassa, que està rica però amarga, per aportar-vivesa al drama i riure a la sàtira.

“Que miri vostè que crisi viu aquest país”, li deia acompanyant Anabel Rivera, que té el do de posar-ho tot sempre a la graella, inclòs el cor, que ahir a la nit li va bategar de mort per bulerías. El quadre el completaven 3 sonantas estupendes: les de Javier Patiño, David Cerreduela i Juan José Alba. I al cant, també va estar El Quini de Jerez, que hi va afegir pebre al plat, que de sal ja anava servit, i va acompanyar no només al ball, també al cant, a les guitarres i el públic amb la veu i amb el seu cos, convertint-se en farina amb el que van acabar de lligar els ingredients.

L’espectacle va ser de tablao, de qualitat, sense pretensions, honest i divertit i una mostra del que saben a Cadis. No hi havia història, però sí fil i el millor, bon gust i un respecte sagrat pel públic. Amb dos arranjaments, quatre detalls més i un escenari més gran, el giren per on vulguin. Aquesta és la diferència entre triar bons artistes o muntar un numeret amb qualsevol, com passa en altres tablaos de Barcelona. Ahir a la nit, la reacció del públic va ser meravellosa, res a veure amb la que es veu en altres locals de la ciutat. Perquè no, el turista no és ximple, només és d’un altre país.

Sílvia Creu Lapeña, per deflamenco.com

https://www.deflamenco.com/revista/resenas-actuaciones/gaditanos-de-otro-planeta-1.html