Hem arribat a la Rambla dels Estudis o Rambla dels Estudis, anomenada així en record de l’Estudi General de Barcelona, ​​construït l’any 1536, i que va ser la primera universitat de la ciutat. Així doncs, la Rambla no només tenia vocació de convent o teatre, sinó també d’estudi, i aquesta tradició ha seguit amb la Universitat Pompeu Fabra.

És un fet constatat que aquest tram del passeig es coneix popularment com La Rambla dels Ocells (Rambla dels ocells), per la gran presència de venedors d’aus que hi va haver fa molts anys enrere. Així doncs, com la de les Flors, la Rambla dels Ocells també té un nom evocador i ple de poesia. I en èpoques més tranquil·les, l’olor de les flors i el cant dels ocells van fer d’aquesta rambla un lloc molt agradable per passejar.

Actualment, continuen havent-hi molts quioscs, alguns que encara segueixen venent animals de companyia i altres acabats de reformar en gelateries i botigues de souvenirs. I fins i tot i que la sensibilitat actual ha canviat, i això de tenir animals cada vegada es qüestiona més, aquestes parades són un element més d’aquesta rambla dinàmica, sorprenent i colorista.

L’edifici més significatiu de la façana dreta de la Rambla dels Estudis és el palau Moja, del segle XVIII, més conegut com a palau del marquñes de Comillas, Antonio López López, que va ser un dels seus propietaris.

En aquest palau va viure mossèn Cinto Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, que va fer obres tan admirades com L’Atlàntida o Canigó. La Rambla, no ho oblidem, és terreny també d’artistes. I en aquesta rambla tan inspirada i lírica com la dels ocells i de les flors, no es fa estrany que visqués un poeta, i encara es conserva al pis superior del palau la càmera del mossèn Cinto, qui treballava per al ric Comillas repartint els diners que el marquès considerava oportú donar als pobres. Un treball molt original, exercir de poeta i alhora netejar la consciència del marquès …

Als baixos del palau Moja hi ha un porxo que enriqueix els matisos de la Rambla, dóna calor i protegeix de la pluja, i allà hi ha la llibreria de la Generalitat de Catalunya.

La frontera entre la Rambla de les Flors i la dels Ocells és el carrer Portaferrissan, nom que recorda la porta de les muralles que s’obria en aquest lloc.

El carrer Portaferrissa, estret, populosa i comercial, és un lloc ideal per veure la moda que es porta, ja que podem trobar gent jove que transita buscant les últimes tendències. Aquesta carrer, que neix a la plaça de la Catedral, desemboca a la Rambla amb el regal d’una font de l’any 1818. Sobre la font es vaig poder contemplar l’antiga imatge, en ceràmica, d’aquesta part de la Rambla, on hi havia la porta de la muralla coneguda com Portaferrissa, la qual feia referència a una mesura de longitud que s’utilitzava a la ciutat: ni més ni menys que una vara de ferro! Edat mitjana i modernitat es citen a la Rambla.

Barcelona no és ciutat de grans palaus. Els barcelonese acostumen a ser gent discreta. Però de cases senyorials, hi ha unes quantes. Algunes d’elles situades a la Rambla, com el Palau de la Virreina, actualment seu d’importants i reconegudes exposicions de cultura ciutadana.

Si també us interessa reservar visites al voltant de Barcelona, us recomanem que visiteu Barcelona Day Tours. Ofereixen recollida des del seu hotel o el port i recorren en un petit grup.

No és casual, que en els baixos de palau es trobi la seu de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. També als baixos hi ha la coneguda Casa Beethoven, cèlebre botiga de partitures de música.

No fa tants anys, just al costat de la botiga, havien unes petites cabines de fusta on escrivans redactaven les cartes a tots aquells que no sabien a canvi d’unes moneadas.

¿Però qui era la virreina que dóna nom al palau? Ni més ni menys que la dona del virrei del Perú, el senyor Amat, en una època, en què aquest llunyà país pertanyia a la Corona espanyola.

Al costat del palau, perquè no desentoni, s’aixeca un dels edificis més bonics de la ciutat, la Casa del Regulador, nom que es pren de la joieria que atengui els clients a peu de carrer.

Un cop travessem el Carrer del Carme, artesania importantíssima del Raval, força estudiantil pels diferents instituts i l’escola Massana, i comercial, per la proximitat de la Boqueria, tenim l’església de Betlem, de confecció barroca, un estil que encara no havíem vist al passeig, i que va ser promoguda pels jesuïtes sobre el 1681.

Si un centenar de metres més avall podíem evocar Perú gràcies del Palau de la Vierreina, per sobre de l’església de Betlem podem rememorar altra excolònia espanyola: Filipines. I és que ara ens trobem amb la seu de la Companyia i Filipines, actualment reformada i convertida en hotel amb ambient de club anglès, sobri i elegant i ple de distinció.

Més amunt, localitzem l’Acadèmia de Ciències i Arts, d’estil progressista, de finals del segle XIX. Un rellotge proclama l’hora oficial de la ciutat des del 1888. A principis del segle XX es va instal·lar als baixos, potser per contrastar la serositat dels acadèmics, el teatre Poliorama, de renom per les seves estrenes.

La Rambla dels Estudis, així doncs, és una confluència cultural: carrers que ens porten al Museu d’Art contemporani, situat al cor del Raval, a llibreries petites i grans, botigues d’instruments musicals, artesania africana … De la mateixa manera, seus bars singulars: com el Viena – amb piano inclòs- o la cocteleria Boada.