EL PERIÓDICO

POR OLGA MERINO

LUNES, 22 DE JUNIO DEL 2015

Trobada familiar al número 35 de la Rambla. La filla, Maria Rosa Pérez Casares (París, 1961), nacióen la capital francesa perquè els seus progenitors, guitarrista i bailaora, estaven actuant allà en aquells dies. El pare, Luis Pérez Adame (Madrid, 1938), va preferir el cognom matern com a nom artístic. La saga regenta al tablao Cordobés, fundat el 1970.

–Lluís: Vaig fer la carrera de violí al conservatori i vaig estudiar guitarra clàssica. Sóc un músic que va esdevenir tocaor perquè havia de guanyar diners.

–Maria Rosa: Li havien posat Cordobés pel torero … Els meus pares tenien una companyia flamenca que viatjava per tot Espanya, i van recalar a Barcelona, ​​on els van contractar els llavors propietaris del tablao: Matías Colsada, empresari teatral del Paral·lel, i Joan Gaspart, del grup HUSA.

-I es va acabar la vida errant del artisteig.

–L .: És que ja teníem dos fills, amb 11 i 12 anys, i els havíem deixat enrere en moltes d’aquestes tournées per l’estranger que es feien llavors, de sis mesos o més. Era el moment, i aquí cremem les naus. L’aposta havia de sortir bé si o si.

-Per aquí han passat grans artistes.

–M.R .: Gairebé tots; jo diria que el 90% dels que són i han estat una mica en el flamenc. Llegendes que ja no estan amb nosaltres, com Camarón de la Isla, Bernarda i Fernanda de Utrera, La Xocolata, Lole i Manuel, Farruco (avi del bailaor Farruquito) …

–L .: Recordo quan vaig contractar a Farruco per primera vegada; tenia uns 50 anys i pesava un munt de quilos. La meva dona, com a ballarina, al veure-ho tan gros quan es va instal·lar a l’hotel del costat, es temia el pitjor i em va dir: «O és un geni o és un pallasso».

-I va resultar un geni.

–L .: ¡Va omplir l’escenari de jaquetes! Amb aquestes formes, era capaç de transmetre una emoció molt intensa.

-Els autòctons freqüentem poc el tablao. ¿És un showpara guiris?

–M.R .: El 90% de la nostra clientela és forana. Per als locals, som un dels secrets més ben guardats de Barcelona. Formem part de la història de la ciutat. Als anys 70 i 80, quan encara no era destinació turística, sovint teníem limusines a la porta perquè érem dels pocs espectacles interessants que es podien veure. ¡Competíem amb el Scala!

-¿Limusinas?

–L .: La de Salvador Dalí, per exemple. En els anys 70 teníem el sòl emmoquetat de vermell, i la primera vegada, només obrir la porta, va deixar anar: «¡Això és com una gran síndria!». També van estar l’actor Keanu Reeves i el pianista Chick Corea.

-Rambla i flamenc sona a plàstic.

–M.R .: L’associació d’aquestes dues paraules convida al tòpic, sí. I en el nostre cas és just el contrari: seguim la tradició dels vells cafès cantants del segle XIX i les cases de vins de la postguerra. Mantenim un nivell artístic altíssim.

–L .: Tampoc es pot parlar del turisme de forma pejorativa. La majoria s’acosta al flamenc amb un respecte extraordinari, com envoltat d’una aurèola.

-Però entenen el que veuen?

–L .: A veure, saber de flamenc sap molt poqueta gent, però és que no és necessari per gaudir-lo. Es detecta de seguida quan et volen donar gat per llebre. L portem aquí 45 anys perquè la gent no és tonta, ni els turistes ni els locals.

-Barcelona sempre va ser molt flamenca.

–M.R .: La petjada ha estat enorme, i fins i tot ara estan sorgint artistes joveníssims molt bons, com la bailaora tarragonina Belén López, El Yiyo, de Sant Roc, o Karime, neboda néta de Carmen Amaya. Per no parlar, en el cant, de Miguel Poveda i Mayte Martín.

ENLACE: http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/somos-secreto-mejor-guardado-barcelona-4296092