flamenco
Cantiñas
Nom genèric que es dóna als cants i als balls de la rica província gaditana, com són alegries, romeras, miraves i cargols.
Es diu que les cantiñas deriven de la jota que es cantava i es ballava a Cadis a principis del segle XIX. D'aquesta jota aragonesa, que els aragonesos ens van deixar en la seva mobilització a Andalusia per combatre en les guerres napoleòniques, naixerien aquests aires gaditans, que segons experts tradistas no començarien a forjar-se fins a l'últim quart de segle XIX.
Cargols
El seu cant recorda als pregons dels venedors ambulants dels pobles d'Andalusia. És una variant de les alegries amb tot el sabor de Cadis, encara que sembla ser que, des de primers de segle XX, li van donar un tint madrileny els cantaores que actuaven en els cafès cantants de Madrid. El 1950, ja figurava en el repertori del Ballet de Pilar López el ball per cargols. Aquest cant. Segons Pilar López, estava completament oblidat. El Nen de les Mariannes, pare del guitarrista Luis Meravelles, l'hi va ensenyar a Ramon de Loja, que era el cantaor que anava en la companyia de Pilar López quan se li va ocórrer a la ballarina tan encertada coreografia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Mirabrás
Es diu que el cant per mirabrás es forjo a Sanlúcar de Barrameda, atribuint la seva invenció a l'Oncle José el Granaíno, conegut també per José el de Sanlúcar, especialista en el cantes gaditans. L'origen etimològic de la paraula mirabrás, en què coniciden diversos tractadistes encara que no hi ha un consens absolut, és una degeneració de mira Blaso bé de mira i veuràs ... Aquest pal, que porta el mateix acmpañamie to i ritme de les alegries, és un cant que exigeix moltes facultats i estar ben enterao, és un cant que exigeix moltes facultats i estar ben enterao. No és profund, però portat a la gola del docte senyor Antonio Chacón, esdevé un cant brillantíssim que incideixi al ball. Altres grans intèrprets d'aquest pal van ser: Paco el Gandul, El Negre de Rota, El tiznao, i Pericón de Cadis. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
El seu cant recorda als pregons dels venedors ambulants dels pobles d'Andalusia. És una variant de les alegries amb tot el sabor de Cadis, encara que sembla ser que, des de primers de segle XX, li van donar un tint madrileny els cantaores que actuaven en els cafès cantants de Madrid. El 1950, ja figurava en el repertori del Ballet de Pilar López el ball per cargols. Aquest cant. Segons Pilar López, estava completament oblidat. El Nen de les Mariannes, pare del guitarrista Luis Meravelles, l'hi va ensenyar a Ramon de Loja, que era el cantaor que anava en la companyia de Pilar López quan se li va ocórrer a la ballarina tan encertada coreografia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Mirabrás
Es diu que el cant per mirabrás es forjo a Sanlúcar de Barrameda, atribuint la seva invenció a l'Oncle José el Granaíno, conegut també per José el de Sanlúcar, especialista en el cantes gaditans. L'origen etimològic de la paraula mirabrás, en què coniciden diversos tractadistes encara que no hi ha un consens absolut, és una degeneració de mira Blaso bé de mira i veuràs ... Aquest pal, que porta el mateix acmpañamie to i ritme de les alegries, és un cant que exigeix moltes facultats i estar ben enterao, és un cant que exigeix moltes facultats i estar ben enterao. No és profund, però portat a la gola del docte senyor Antonio Chacón, esdevé un cant brillantíssim que incideixi al ball. Altres grans intèrprets d'aquest pal van ser: Paco el Gandul, El Negre de Rota, El tiznao, i Pericón de Cadis. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Es diu que va ser Enrique Bessó qui va crear les alegries, branca que floreix del tronc de la soleá.
Romeras
La creació d'aquest ritme se li atribueix al cantaor Romero el Tito, altre intèrpret destacat de finals del segle XIX. La romera es va revaloritzar a mitjans del segle XX gràcies a Antonio el Jaqueta, Antonio Mairena, María Vargas, El cholocate, Chano Lobato i El Sordera. És possible que aquest canti rebi el nom d'una cantaora anomenada La Romera, dona de gran bellesa, enigmàtica i de vida turbulenta semblant a la de la seva companya La Peternera o que també va morir tràgicament. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.
La creació d'aquest ritme se li atribueix al cantaor Romero el Tito, altre intèrpret destacat de finals del segle XIX. La romera es va revaloritzar a mitjans del segle XX gràcies a Antonio el Jaqueta, Antonio Mairena, María Vargas, El cholocate, Chano Lobato i El Sordera. És possible que aquest canti rebi el nom d'una cantaora anomenada La Romera, dona de gran bellesa, enigmàtica i de vida turbulenta semblant a la de la seva companya La Peternera o que també va morir tràgicament. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.
La Badia de Cadis, Camarón de la Isla (Alegria)
El barquito de vapor
esta hecho con la idea
que en echandole carbon
navegue contra la marea.
Alegries
No hi ha cap dubte que les alegries han estat i són les més divulgades d'aquests "aires de Cadis". Alegria significa goig, festa, dita, diversió; tot conte conforma la bienandanza dels gaditans. Si en principi només les dones ballaven les alegries en els cafès cantants, aviat passarien al repertori dels balladors: Miracielos, creador de les Roses, El raspao, El Jorobao de Linares, Antonio el de Bilbao, juntament amb José Sánchez El Estampío, que s'anunciava com el millor bailaor d'Espanya d'alegries; aquests van ser els balladors que van destacar en aquest pal, sent El Estampío, en obrir la seva escola a Madrid, qui la va reestructurar, creant un patró que van seguir tots els balladors i balladores de l'època daurada del ball. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.
No hi ha cap dubte que les alegries han estat i són les més divulgades d'aquests "aires de Cadis". Alegria significa goig, festa, dita, diversió; tot conte conforma la bienandanza dels gaditans. Si en principi només les dones ballaven les alegries en els cafès cantants, aviat passarien al repertori dels balladors: Miracielos, creador de les Roses, El raspao, El Jorobao de Linares, Antonio el de Bilbao, juntament amb José Sánchez El Estampío, que s'anunciava com el millor bailaor d'Espanya d'alegries; aquests van ser els balladors que van destacar en aquest pal, sent El Estampío, en obrir la seva escola a Madrid, qui la va reestructurar, creant un patró que van seguir tots els balladors i balladores de l'època daurada del ball. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.