flamenco
Derivats de la soleà
Agrupem sota aquest epígraf als diferents tipus de soleá
Alboreá: Un cant de noces, prohibit fora de la llar gitano
Alboreá (cants de noces) Els gitanos tenen el privilegi de posseir totes les matrius del cant flamenc. Un dels pals on millor es reflecteixen la seva idiosincràsia és la alboreá, els cants i els balls del dia del matrimoni. Prové de les cobles conegudes com "albades", nom que es refereix a l'alba o la primer llum del dia. A l'alba del casament, els gitanos canten i ballen amb caràcter ritual seu festera alboreá en honor als assistents i especialment en honor dels participants. Cantar-i ballar-fora del seu "llar va calar" era jutjat, pels gitanos cabals, com una profanació, un mal auguri i font de desgràcies per a tota la comunitat gitana. És per això que rarament es cantava fora dels rituals gitanos i suposava una greu indiscreció que algú no gitano la pogués escoltar. Per descomptat tampoc es permetia la presència del món paio en aquest cerimonial. La primera menció d'aquest pal és el 1855, en una novel·la de Vicente Barrantes sobre Joan Padilla, el fragment diu així: "Només sentint els gitanos ballar la alboreá en els seus aduares, quan la llum comença a flamejar en els pics de les muntanyes ...
Tangos
Són cants de tarannà jocós, per la qual cosa cal deixar ben clar que el tango andalús, gitana o flamenc, com més ens agradi dir-, no té cap parentiu amb el tango d'ultramar. Triana, Cadis, els Ports i Màlaga van marcar la seva tradició. És el pal amb el qual els gitanos reflecteixen millor la seva "bulla". El seu compàs és binari, com el dels tocs i tanguillos. Els tangos, igual que la soleá, cobren identitat pròpia segons el lloc on es canti, prenent també en ocasions el nom del seu intèrpret. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Alboreá. Autor: anónim
“Ya suenan las campanas
en Santa María
pa una boda gitana
al amanecer del día”
Tientos
Els tientos no són, ni més ni menys, que uns tangos cantats a poc a poc, lent, amb tacte. Un cant solemne i amb molt repòs interior. El compàs és el mateix en un i altre cas. El guitarrista pot passar del sentimentalisme dels tientos a l'aire fester dels tangos, amb només alleugerir el toc. Les seves lletres solen ser patètiques, colpidores, sentenciosas, no alienes al romanticisme. La creació del ball per tientos se li atribueix al bailaor del segle XIX Joaquín el Lleig. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Tanguillos de Cadis
Cadis, la Tacita de Plata, i els seus ports són un dels focus més rics d'Andalusia a cant i en ball. Els seus autòctons tanguillos reflecteixen la jocositat d'aquest poble que canta a tot la quotidianitat. Les seves lletres estan carregades de burles i de sàtires, però sense voler fer mal mai a ningú, com podem observar pels grups de chirigotas i comparses que durant tot l'any preparen les seves iròniques cançons, amb les quals competeixen durant el període carnavalesc. Diversos tractadistes coincideixen que els ritmes afrocubans van ser els que van abastir a les chirigotas, comparses i tanguillos. Els tanguillos dels Antiquaris, que apareixen en 1905, han estat els més difosos pels escenaris, acompanyant gairebé sempre al ball de dona. El mestre estampía prestar al tanguillo, allà pels anys quaranta del passat segle, algun dels seus grups zapateados, empelt que va enriquir aquest ball - que quedava sempre una mica cortito- quan ho ballaven els professionals en teatres i tablaos. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Bulerías
Les bulerías és el pal amb el qual els gitanos reflecteixen millor el seu goig. Aquest ritme en compàs de 3 per 8, emparat per la soleá, gaudeix de molts estils: hi ha les bulerías festeres o per ballar, i les bulerías al cop o per cantar. No tots els cantaores s'atreveixen amb la bulería. Es pot cantar muay bé tots els pals del flamenc, però si la bulería no va acompanyada del follet, millor no ensenyar el llautó. Les seves lletres, la majoria, són desenfadades i burlesques. D'aquí, potser, el seu nom de Burlerías, que per deformació es convertiria en bulerías. Inoblidables les bulerías de la cantaora i bailaora La Canet de Màlaga interpretava amb Antonio Gades; incitat per la flamencura de La Canet, el ballarí es metamorfoseaba a bailaor, i junts provocaven cada nit el deliri. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Els tientos no són, ni més ni menys, que uns tangos cantats a poc a poc, lent, amb tacte. Un cant solemne i amb molt repòs interior. El compàs és el mateix en un i altre cas. El guitarrista pot passar del sentimentalisme dels tientos a l'aire fester dels tangos, amb només alleugerir el toc. Les seves lletres solen ser patètiques, colpidores, sentenciosas, no alienes al romanticisme. La creació del ball per tientos se li atribueix al bailaor del segle XIX Joaquín el Lleig. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Tanguillos de Cadis
Cadis, la Tacita de Plata, i els seus ports són un dels focus més rics d'Andalusia a cant i en ball. Els seus autòctons tanguillos reflecteixen la jocositat d'aquest poble que canta a tot la quotidianitat. Les seves lletres estan carregades de burles i de sàtires, però sense voler fer mal mai a ningú, com podem observar pels grups de chirigotas i comparses que durant tot l'any preparen les seves iròniques cançons, amb les quals competeixen durant el període carnavalesc. Diversos tractadistes coincideixen que els ritmes afrocubans van ser els que van abastir a les chirigotas, comparses i tanguillos. Els tanguillos dels Antiquaris, que apareixen en 1905, han estat els més difosos pels escenaris, acompanyant gairebé sempre al ball de dona. El mestre estampía prestar al tanguillo, allà pels anys quaranta del passat segle, algun dels seus grups zapateados, empelt que va enriquir aquest ball - que quedava sempre una mica cortito- quan ho ballaven els professionals en teatres i tablaos. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Bulerías
Les bulerías és el pal amb el qual els gitanos reflecteixen millor el seu goig. Aquest ritme en compàs de 3 per 8, emparat per la soleá, gaudeix de molts estils: hi ha les bulerías festeres o per ballar, i les bulerías al cop o per cantar. No tots els cantaores s'atreveixen amb la bulería. Es pot cantar muay bé tots els pals del flamenc, però si la bulería no va acompanyada del follet, millor no ensenyar el llautó. Les seves lletres, la majoria, són desenfadades i burlesques. D'aquí, potser, el seu nom de Burlerías, que per deformació es convertiria en bulerías. Inoblidables les bulerías de la cantaora i bailaora La Canet de Màlaga interpretava amb Antonio Gades; incitat per la flamencura de La Canet, el ballarí es metamorfoseaba a bailaor, i junts provocaven cada nit el deliri. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega