Sons aflamencats d’importació

Colombiana
Molts flamencòlegs no inclouen les colombianes ni les vidalitas en la branca dels sons aflamecados d'importació, per considerar que posseeixen poca força flamenca. La Colombiana, de colombiana, natural de Colòmbia, sol encasellar dins dels cantis d'anada i tornada o d'influència hispanoamericana, encara que hi ha qui ho neguen. No obstant això, no procedeix de Colòmbia, més aviat es tracta d'un cant creat per Pepe Marchena, al costat de Hilario Montes, que pren com a base la rumba espanyola. Curiosament és un dels més populars cants hispanoamericans. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Vidalita
La vidalita és un estil musical no ballable característic del folklore d'Argentina i Uruguai. En aquest cant d'origen argentí que cantaven els gauchos acompanyats de les seves guitarres, les lletres versen primordialment sobre l'amor i les universals i tempestuosa passions que comporta el deamor. Sembla ser que vidalita deriva de l'afectuosa frase meva vida. La vidalita està emparentada i de vegades és confosa amb la vidala. La vidalita sol ser més lenta que la vidala, alhora que els versos solen ser amorosos i alegres, però acompanyats d'una música trista. En els seus versos, moltes vegades, la vidalita es caracteritza per intercalar l'expressió "vidalita" accentuada en l'última síl·laba (Vidalitá), per produir l'efecte que el cantant li parla a la vidalita. El mateix que va succeir amb les guajiras, Pastora Pavón, La Nena de les Pintes, es va veure obligada a gravar vidalitas davant la insistent acuita de la casa discogràfica Odèon. A aquests aires indians als quals Pastora qualifica de cants sense fonament i que venien petits a la grandesa de la seva veu, la genial cantaora els revesteix de la seva flamencura. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Milonga
És la milonga altre gènere trasplantat pels nombrosos repatriats, colons, artistes i soldats, que van tornar a Espanya a la fi del segle XIX, evocant en els seus cants les terres americanes. Igual que la vidalita, la milonga és de procedència argentina, oriündes de la regió del Plata. Els estudiosos Romualdo Molina i Miguel Espín apunten que la milonga que s'integra al flamenc arriba en la seva variant ballable, com teatralització de la milonga argentina primitiva. La milonga argentina és un gènere imminentment cantable i prové de l'anomenada payada de contrapunt i, en el procés evolutiu que la va generar com a estil musical, passa pel yarabí i altres gèneres anomenats tristos. Les seves lletres se centren en tot el que concerneix a l'amor i als seus desenganys. Uns cantaores l'han portat a l'estil de fandangos i altres al de bulerías i rumbes. El seu flamen cura està en el gust que li imprimeixen els seus intèrprets. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Guajira
  A Espanya la guajira va començar a arribar a ser popular al voltant del final del segle XVIII. Especialment la cultura musical canària, sobretot en l'ús de la guitarra i el triple, ha tingut gran influència en la música guajira. Cantis d'anada i tornada que van importar els nostres avis de Llatinoamèrica de l'illa de Cuba, on els pagesos blancs reben el nom de guajiros, per això es denomina música guajira o música dels guajiros, de manera general, a la música sorgida i interpretada en les seves zones rurals i que es van fusionar amb els nostres sons flamencs. Va tenir el seu gran esplendor en els anys vint i trenta del passat segle. Així, com a gènere musical, la guajira és part de la música camperola i guarda semblança amb la criolla i el punt cubà, però té algunes diferències. Evoquen en general la vida rural i les històries d'amor. A la guajira alternen els ritmes de tres per quatre-sis per vuit. La seva primera part s'escriu en manera menor, i la segona en major. Conclou sempre sobre la dominant del to en què està composta. Hi ha una modalitat també anomenada guajira, però que consisteix, en ...

Garrotín
Es faria interminable transcriure totes les referències i al·legats al bressol d'aquest jocós garrotín, del que s'entén que va venir al món amb la funció d'acompanyar el ball. Tant si va néixer a Astúries, a Catalunya, oa Andalusia, és d'agrair que li fessin un buit en l'àmbit del flamenc encara que, igual que passa amb la rumba, no deixa de ser un cant i ball menor. El nostre admirat Carlos Ametllers, que el penja en el seu arbre genealògic com una branqueta més dels cants d'importació diu: El garrotín és un cant i ball de procedència asturiana. La seva adaptació al flamenc va tenir lloc a finals del segle XIX. Pastora Pavón, La Nena de les Pintes, li va donar el seu caràcter definitiu, amb el so i l'extensió que ara té. Antonio Mairena li va imprimir un tint marcadament flamenc. Són diversos els que s'adjudiquen l'autoria del seu ball, fins i tot en la primera dècada del segle XX es parla d'un ballarí còmic es deia Llàtzer el Negre, que accentuava de tal manera els passos i els gestos característics d'aquest ball que els convertiria en una paròdia. Una altra que ho ballava i s'ho cantiñeaba ...

Farruca
Andalusia, receptiva a tot el que és art, enriqueix el seu magatzem amb les tonades que van importar els gallecs a principis del segle XX, als que els andalusos cridaven Farruco. Es diu que el cantaor de Jerez, Manuel Lobato, El Lolo, va ser el que va posar flamencura a aquests ritmes gallecs, cant que si va estar en desús, afortunadament, ha estat rescatat. Aquest cant, juntament amb els campanilleros, va ser el que més èxit li va donar a Manuel Torres en els cafès cantants sevillans. La primacia d'aquest ball per dret s'atribueix a Faíco, que juntament amb el guitarrista Ramón Montoya va aconseguir una gran popularitat. Dos grans farruqueros van ser Joaquim i el de Jerez Ramírez, però Antonio Escudero, El Gat, qui li va imprimir la seva gran personalitat, obtenint més èxit que el seu company. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega