flamenco

Sons Jondos

La cara més antiga del flamenc, i prenen el seu nom del cant anomenat profund on l'intèrpret d'aprofundir dins de si mateix fins a trobar amb els seus sentiments més profunds. En Canti Jondo s'espera del cantaor un cante ranci, amb terços (lletres) i temes tradicionals i amb un cant els elements més valorats pels aficionats són expressivitat emocional sobre la claredat d'expressió i fins i tot per sobre de la tonalitat precisa.

Tablao Flamenco Cordobes

Els temes abasten des de la dura vida dels miners (tarantas, tarantos, cartageneras i mineres), passant per l'alegria de tenir un vaixell veler propi (tema d'algunes alegries) fins a les emocions dignes que com el dol o la injustícia (seguiriyas, soleá , tientos, toná).

Serranes
La serrana és un estil flamenc amb cobla de quatre versos de rima Parell, el primer i el tercer de setembre síl·labes i el Segon i el quart pentasílabos. A AQUESTA cobla s'afegeix 1 tercet en que rimen a els Seus versos primer i tercer, de zinc síl·labes, Mentre que el Segon, de setembre síl·labes, queda lliure. D'AQUESTA quantitat que s'acompanya amb el compàs de la seguiriya, és DIU i ADMET que a els Seus orígens és troben a la muntanya de Ronda, i que van ser a els contrabandistes i bandolers a els pioners en cantar-les, en la primera meitat del segle XIX. La primera referència que tenim de este ball és de 1953 Quan el Ballet d'Antonio la va estrenar al Festival de Granada; José de la Vega els aplaudeix el 1955 del Teatre dels Camps Elisis de París. També ballada per Flora Albaicín i Manolo Vargas el 1958, no hi ha acordar sobre qui van ser a els pioners. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Cabals
Els cabals no són més que el Canvi AMB que és remata la seguiriya, cantada en Una altra entonació. És com 1 tornada personalitzat. La su creació s'atribueix a Silverio Franconetti. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Seguiriya
De seguidilla, per corrupció fonètica és deforma el Terme a Diferents variants: seguiriya, seguirilla, siguiriya o siguerilla. La seguiriya és un dels pals Flamencs més antics dels quals és te notícia i 1 dels que conformin, Al costat de la soleá, la columna vertebral de l'cant flamenc. Està considerada com l'més emblemàtic dels cants jondos, que deriva de les tonás primitives i és creuen sevamajoria entre Cadis i Sevilla, en els ports, Jerez i el barri de Triana com a focus principals. És tracta d'1 cant ombrívol i de caràcter Tragic que tanca a els valors Bàsics del qual avui és Coneix com quantitat pur i profund. Les lletres de les Seves cobles són Tragiques, adolorides i reflecteixen el patiment de les relacions humanes, amor i mort. Es l'anomena también seguiriya gitana per ser el pal Seleccionat pèls gitanos per expressar les els Seves Tragiques penalitats. Les Seves aferrissades lletres denunciïn la calamitosa existència del poble gitano durante a els 3 segles que van subsistir marginats per la societat. Suposa a més Un moment crucial per al flamenc, ha que és a la seguiriya Quan el cant s'agermana amb la guitarra. Al ball, després de dir Vicente Escudero, van ser Portades ...

Saeta
Segons Carlos Ametllers, Podem considerar la sageta com sons dels cants litúrgics bizantí-Mossàrabs, que el poble va barrejar amb tonades de romanços o tonás. Uns quants teòrics citin com a creador de este crit-Pregària a Enrique Bessó, Altres a Manuel Centeno, atribuint igualment la primacia al senyor Antonio Chacón i Manuel Torres. Qui li va posar ball a la sageta per primera vegada va ser el signant de este llibre, tenint com a Parella de la gran ballarina Laura Salinas. La coreografia, sobre un va guiar de Juliol Monegal, va ser estrenada el 1961 al Teatre Barcelona i merceció el Premi Nacional de Teatre de este MATEIX any, en que també va van ser Guardonats l'excelsa ballarina Pilar López, a els actors José Bódalo i Mari Carrillo, i el comediògraf Alfonso Paso. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Tablao Flamenco Cordobes
Tablao Flamenco Cordobes

Res està escrit. El flamenc és una tradició oral, només la música per a guitarra ha estat transcrita a paper.

Martinet
El Martinet deu el seu nom a l'enorme martell amb el qual els ferrers modelaven, el ferro candent, colpejant-sobre l'enclusa. És la branca jonda més coneguda en haver estat teatralitzada pels espectacles de flamencs. I si durant més d'un segle i mig, aquest "lament" va caminar de coll en coll, un dia de 1952, el bailaor sevillà Antonio se'l va emportar als seus peus, per ser posteriorment immortalitzat en la pel·lícula Follet i misteri del flamenc, de Edgar Neville. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Debla
Estudiosos del flamenc ens parlen de la nebulosa procedència de la debla. Antonio Machado i Álvarez, pare dels poetes Antonio i Manuel Machado, i flamencòleg que es va donar a conèixer amb el pseudònim de Demófilo, ens diu: "La paraula debla és gitana i significa deessa". Per als entesos, és una variant del martinet, de difícil execució, i són molt pocs els que s'atreveixen amb aquest pal. Es diu de la debla que és una toná ressuscitada i popularitzada pel gran Tomàs Pavón. El seu enregistrament en disc, el 1950, li va implicar seriosos problemes amb el seu germà Arturo, qui es va enfellonir per donar-la de la alboreá, eren patrimoni exclusiu de l'hermètic món gitano. El 1969, la bailaora Merche Esmeralda, al tablao flamenc Els Galls de Servilla, on va oferir una original interpretació de la debla. La bailaora es marcava el compàs del martinet, donant-se cops les polseres que adornaven el seu braç, rematant el ball pel "com cal de seguiriya", en un muntatge de Matilde Coral. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Soleá. Autor: Anónim.

La noche del aguacero


dime donde te metiste


que no te mojaste el pelo


This post is also available in:
Español English 简体中文 日本語 Русский Français Italiano Deutsch 한국어

Soleá
Mare de diversos cants del mateix compàs. Columna vertebral del ball flamenc. Però, qui no s'ha sentit sol? Amb la soleá s'expressa la malenconia del que pateix d'aquest mal. Sigui per abandonament de l'ésser estimat o bé per un amor impossible. En les seves lletres s'adverteixen els més diversos sentiments de l'ànima. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Canya i pol
Són fills legítims de la soleá. Es distingeixen ràpidament pel "lament" que la guitarra executa com a preàmbul al cant, melodia a la qual a continuació el cantaor li sobreposarà la veu. Els "ais", monosíl·labs amb els quals es queixa el cantaor en els altres pals, el substitueix en la canya per repetides "aes" -aaa- que encadena dins de la mètrica. I per diferenciar al seu germà el pol, es va reservar la vocal "o". Tant la canya com el pol són rematats amb una variació final anomenada "el mascle". En el ball, la canya va tenir el seu millor intèrpret a Pilar López, la més senyorial de totes les balladores. En la pel·lícula Follet i misteri del flamenc, Edgar Neville la immortalitza amb Alejandro Vega, el bailaor amb el que s'endevina que ella es trobava més a gust en aquest ball. Una altra canya que ha quedat per a la història ha estat la d'Antonio, en la qual feia un gran ostentació del maneig de la capa espanyola, cantada per Antonio Mairena i tocada pel cèlebre guitarrista Manuel Morao. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Taranta, taranto, minera, Cartagena
Taranto li criden a tot el nascut a la província d'Almeria. Es diu que és una modalitat del fandango assimilat per Andalusia oriental. Emigrants d'Almeria la van divulgar en províncies veïnes, però la seva autenticitat es va conservar sempre a Almeria, Jaén i Múrcia. Aquest va comptar surt de la gola, impregnat d'esquinçaments i jipíos de desconsol. El taranto conté ressons de les mines i de l'angoixa vital dels miners, submergits en l'atmosfera que produeix el sutge del carbó i l'olor de barrina, en l'espessa negror de la galeria, amb la dubitativa lluminària del llum d'oli. Es distingeix de la taranta per obeir el seu toc a la tendència compassada de la zambra. D'ella deriven les mineres i les cartageneras. En el ball, el taranto va constituir una gran novetat a principis dels anys cinquanta del passat segle, al donar-nos-a conèixer la gran bailaora Rosario. No totes es van atrevir a ballar-lo. Després d'ella el van ballar Flora Albaicín i Carmen Rojas al Ballet d'Antonio. Tarantos inoblidables és també el de la malaguanyada Carmen Mora i el més recent de Merche Esmeralda i Cristina Hoyos. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

show

Descobreixi la història de Tablao Flamenco Cordobes

read more

Aquest site utilitza cookies. Continuant navegar pel site, vostè accepta l'ús d'aquestes cookies.