flamenco
Els Cafés Cantants
Molt artistes van conèixer l'esplendor i altres l'agonia dels cafès cantants que es van succeir entre 1850 i 1920, aproximadament. Aquests locals dissenyats a l'estil andalusista, en un ambient de fum i alcohol, on a més del flamenc es podia gaudir dels més diversos espectacles, s'il·luminaven amb llumeneres, quinqués i, posteriorment, amb llums de gas.
L'orígen dels tablaos; els cafès cantants
Molt artistes van conèixer l'esplendor i altres l'agonia dels cafès cantants que es van succeir entre 1850 i 1920, aproximadament. Aquests locals dissenyats a l'estil andalusista, en un ambient de fum i alcohol, on a més del flamenc es podia gaudir dels més diversos espectacles, s'il·luminaven amb llumeneres, quinqués i, posteriorment, amb llums de gas.
Barcelona, ciutat mediterrània, serà potser per la seva situació geogràfica que s'obre al comerç, per la constant immigració d'andalusos, o per ser una ciutat acollidora i receptora de totes les manifestacions artístiques foranes, va anar juntament amb Sevilla i Madrid, una de les ciutats on van aflorar els primers cafès cantants i un dels llocs en què se li rendia culte al flamenc.
Per donar-nos una idea de l'auge que adquireix l'art andalús a Catalunya, Remetem-nos a la meitat del segle XIX, que és quan en ple Romanticisme, el 4 d'abril de 1847, s'inaugura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Precisament en aquesta mateixa data s'obre a Sevilla el primer cafè cantant, El Burrero, que coincideix amb l'oficialització de la primera Fira d'Abril que, curiosament, va ser creada per iniciativa d'un català, Narcís Bonaplata, i d'un basc, José María Ibarra.
Però centrem-nos en l'escenari del famós Liceu de les Rambles barcelonines. La tècnica espanyola i l'amor pels balls andalusos estan de moda. Per l'esmentada inauguracióncontratan al ballarí català Joan Camprubí i la ballarina Manuela García, al costat d'un grup de ballarins que interpreten seguidilles manxegues, rondenyes, pistes de bitlles i cachuchas. La passió que aquesta mimada parella despertava en el públic liceista la recull el llibre Història de la dansa a Catalunya, publicada per Caixa de Barcelona el 1987:
Aquests que diuen balls francesos, tots vénen a ser el mateix; als cinc minuts d'haver-se aixecat el teló causen el mateix efecte que el cloroform. Vingui nostre Camprubí amb la seva Simfonia de Mercadante, la seva Malaguenya, els seus Miscel·lànies de balls espanyols.
La cartellera es renova amb glorioses figures de la dansa avalades per gran prestigi internacional: Petra Cambra; Josefina Vargas; Pepita d'Oliva; la famosa Lola Montes, amant de reis que van abdicar per ella; Rosita Mauri, la ballarina catalana que va arribar a ocupar un dels primers llocs en l'Òpera de París; i el reconegut ballarí i coreògraf Ricardo Moragas ... Fins desembocar en l'època daurada de la dansa espanyola, amb Juan Magriñá i Rosita Segovia i el manat de grans estrelles que van acompanyar el gran ballarí.
Dels setanta-quatre cafès cantants amb què comptava Barcelona a finals del segle XIX, destaquen el Cafè Sevillano; Villa Rosa; el Cafè Concert Barcelonès; el Cafè Concert Sevilla; la Gran Penya; el Cafè Concert Triana; el Cafè del Port i el Cafè de l'Alegria, que a partir de 1887 va canviar el seu nom pel afrancesat Edèn Concert. Allà triomfarien en 1908 el farruquero bailaor Faíco i les balladores Maria Pantoja i Joana Ortega, o Estrellita Castro i Carmen Amaya en els seus començaments, així com el cantaor Fernando el de Triana.
Destaquem d'aquella època els següents cafès:
Edèn Concert
L'ambient d'aquest local a principis del segle XX era potser el més selecte de la ciutat. A la sortida del Liceu, en ell es donaven cita els senyorets ben vestits amb els seus encartonats esmòquings per enlluernar les artistes. Eren els anys en què corria els diners per Barcelona i les botigues i joieries d'aquest districte romanien obertes tota la nit. El cotó no cessava en els telers. No van ser poques les que, cortejades per aquests oronditos potentats, van aprofitar el filó i, cobertes de joies amb rutilants pedres precioses, van abandonar les taules de la nit al dia.
El Villa Rosa
El cafè cantant Villa Rosa, que a partir de 1916 va prendre en traspàs el famós guitarrista Miguel Borrull Castelló, casat amb la bailaora Lola Jiménez, es va convertir en un dels més prestigiosos de Barcelona. La saga dels Borrull estava composta per les seves filles, les balladores Julia (que va ser model de Julio Romero de Torres), Concha i Isabel, i el seu fill Miquel, també guitarrista, pare de la famosa bailaora Mercedes Borrull, La Gitana Blanca. I queda per esmentar una altra filla del patriarca, Lola, que no va ser artista, de la qual naixeria Trini Borrull, que va ocupar el lloc de primera ballarina del Gran Teatre del Liceu.
A part de la família Borrull, per aquell temple del flamenc van desfilar els més grans artistes de principis del segle XX. En la seva decadència, durant les dècades de 1950 i 1960, aquest local estava regentat pel Jerez Manuel Pantoja sota el nom de Casa de Vins Villa Rosa.
Allà ballava El Gizeh, un bailaor borratxo de Jerez que quan s'alegrava també es entonava cantant. Hi havia actuat en l'espectacle de La Chunga (qui en 1970 va inaugurar Tablao Cordobes, actualment obert i el tablao més antic de Barcelona) i en diferents locals de Barcelona a sou fix, com tants altres artistes en aquesta època. Fart de disciplines i horaris, ballava per lliure i si més no ho esperaves s'acostava a les reunions en què, com a bon ca, detectava que al final hauria saborosa propina. El Gizeh fusionava els passos del folklore rus amb la bulería. Potser no era molt ortodox, però la veritat és que va fer vibrar molts espectadors que presumien de setciències.
El 1954, Concha Borrull va convidar al bailaor José de la Vega i de la gran ballarina Leonor Maria, que va ser alumna seva, a anar a la seva escola perquè anava a rebre a un personatge molt important que venia dels Estats Units. El visitant va resultar ser el famós mestre de ball Eduardo Cansino, pare de l'estrella cinematogràfica Rita Hayworth. Van ballar per a ell una sevillanes, culminant aquesta festa amb el luxe del seu germà, el guitarrista Miguel Borrull, acompanyant als balladors per soleá.
Molt artistes van conèixer l'esplendor i altres l'agonia dels cafès cantants que es van succeir entre 1850 i 1920, aproximadament. Aquests locals dissenyats a l'estil andalusista, en un ambient de fum i alcohol, on a més del flamenc es podia gaudir dels més diversos espectacles, s'il·luminaven amb llumeneres, quinqués i, posteriorment, amb llums de gas.
Barcelona, ciutat mediterrània, serà potser per la seva situació geogràfica que s'obre al comerç, per la constant immigració d'andalusos, o per ser una ciutat acollidora i receptora de totes les manifestacions artístiques foranes, va anar juntament amb Sevilla i Madrid, una de les ciutats on van aflorar els primers cafès cantants i un dels llocs en què se li rendia culte al flamenc.
Per donar-nos una idea de l'auge que adquireix l'art andalús a Catalunya, Remetem-nos a la meitat del segle XIX, que és quan en ple Romanticisme, el 4 d'abril de 1847, s'inaugura el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Precisament en aquesta mateixa data s'obre a Sevilla el primer cafè cantant, El Burrero, que coincideix amb l'oficialització de la primera Fira d'Abril que, curiosament, va ser creada per iniciativa d'un català, Narcís Bonaplata, i d'un basc, José María Ibarra.
Però centrem-nos en l'escenari del famós Liceu de les Rambles barcelonines. La tècnica espanyola i l'amor pels balls andalusos estan de moda. Per l'esmentada inauguracióncontratan al ballarí català Joan Camprubí i la ballarina Manuela García, al costat d'un grup de ballarins que interpreten seguidilles manxegues, rondenyes, pistes de bitlles i cachuchas. La passió que aquesta mimada parella despertava en el públic liceista la recull el llibre Història de la dansa a Catalunya, publicada per Caixa de Barcelona el 1987:
Aquests que diuen balls francesos, tots vénen a ser el mateix; als cinc minuts d'haver-se aixecat el teló causen el mateix efecte que el cloroform. Vingui nostre Camprubí amb la seva Simfonia de Mercadante, la seva Malaguenya, els seus Miscel·lànies de balls espanyols.
La cartellera es renova amb glorioses figures de la dansa avalades per gran prestigi internacional: Petra Cambra; Josefina Vargas; Pepita d'Oliva; la famosa Lola Montes, amant de reis que van abdicar per ella; Rosita Mauri, la ballarina catalana que va arribar a ocupar un dels primers llocs en l'Òpera de París; i el reconegut ballarí i coreògraf Ricardo Moragas ... Fins desembocar en l'època daurada de la dansa espanyola, amb Juan Magriñá i Rosita Segovia i el manat de grans estrelles que van acompanyar el gran ballarí.
Dels setanta-quatre cafès cantants amb què comptava Barcelona a finals del segle XIX, destaquen el Cafè Sevillano; Villa Rosa; el Cafè Concert Barcelonès; el Cafè Concert Sevilla; la Gran Penya; el Cafè Concert Triana; el Cafè del Port i el Cafè de l'Alegria, que a partir de 1887 va canviar el seu nom pel afrancesat Edèn Concert. Allà triomfarien en 1908 el farruquero bailaor Faíco i les balladores Maria Pantoja i Joana Ortega, o Estrellita Castro i Carmen Amaya en els seus començaments, així com el cantaor Fernando el de Triana.
Destaquem d'aquella època els següents cafès:
Edèn Concert
L'ambient d'aquest local a principis del segle XX era potser el més selecte de la ciutat. A la sortida del Liceu, en ell es donaven cita els senyorets ben vestits amb els seus encartonats esmòquings per enlluernar les artistes. Eren els anys en què corria els diners per Barcelona i les botigues i joieries d'aquest districte romanien obertes tota la nit. El cotó no cessava en els telers. No van ser poques les que, cortejades per aquests oronditos potentats, van aprofitar el filó i, cobertes de joies amb rutilants pedres precioses, van abandonar les taules de la nit al dia.
El Villa Rosa
El cafè cantant Villa Rosa, que a partir de 1916 va prendre en traspàs el famós guitarrista Miguel Borrull Castelló, casat amb la bailaora Lola Jiménez, es va convertir en un dels més prestigiosos de Barcelona. La saga dels Borrull estava composta per les seves filles, les balladores Julia (que va ser model de Julio Romero de Torres), Concha i Isabel, i el seu fill Miquel, també guitarrista, pare de la famosa bailaora Mercedes Borrull, La Gitana Blanca. I queda per esmentar una altra filla del patriarca, Lola, que no va ser artista, de la qual naixeria Trini Borrull, que va ocupar el lloc de primera ballarina del Gran Teatre del Liceu.
A part de la família Borrull, per aquell temple del flamenc van desfilar els més grans artistes de principis del segle XX. En la seva decadència, durant les dècades de 1950 i 1960, aquest local estava regentat pel Jerez Manuel Pantoja sota el nom de Casa de Vins Villa Rosa.
Allà ballava El Gizeh, un bailaor borratxo de Jerez que quan s'alegrava també es entonava cantant. Hi havia actuat en l'espectacle de La Chunga (qui en 1970 va inaugurar Tablao Cordobes, actualment obert i el tablao més antic de Barcelona) i en diferents locals de Barcelona a sou fix, com tants altres artistes en aquesta època. Fart de disciplines i horaris, ballava per lliure i si més no ho esperaves s'acostava a les reunions en què, com a bon ca, detectava que al final hauria saborosa propina. El Gizeh fusionava els passos del folklore rus amb la bulería. Potser no era molt ortodox, però la veritat és que va fer vibrar molts espectadors que presumien de setciències.
El 1954, Concha Borrull va convidar al bailaor José de la Vega i de la gran ballarina Leonor Maria, que va ser alumna seva, a anar a la seva escola perquè anava a rebre a un personatge molt important que venia dels Estats Units. El visitant va resultar ser el famós mestre de ball Eduardo Cansino, pare de l'estrella cinematogràfica Rita Hayworth. Van ballar per a ell una sevillanes, culminant aquesta festa amb el luxe del seu germà, el guitarrista Miguel Borrull, acompanyant als balladors per soleá.