Tornar als artistes

flamenco Cantaor/a

El Quini de Jerez

Joaquín Marín Flores, conegut artísticament com "El Quini de Jerez" neix a Jerez, al barri de la Placeta, el 1980, en la família gitana dels Pastilles.

Joaquín Marín Flores, conegut artísticament com “El Quini de Jerez” neix a Jerez, al barri de la Placeta, el 1980, en la família gitana dels Pastilles.

Amb tan sols 12 anys s’inicia en el cant professional com palmero acompanyant a la bailaora Manuela Carpio fins als 15, quan ingressa a la companyia d’Antonio el Pipa. Al llarg de la seva carrera ha treballat amb multitud d’artistes importants, com Tomasa Guerrero “La Macanita”, Fernando Terremoto, Elu de Jerez o Merchora Ortega, entre d’altres.

Ja amb 20 anys, madur com a cantaor, decideix aventurar-se en el cant i deixar enrere la seva etapa com a palmero. Al Lagar de Graella, un dels locals més emblemàtics de Jerez s’inicia en com cantaor i comencen les seves Actuacions en penyes, certàmens i festivals, guanyant primer premi del Certamen de Cantis per Bulería de Jerez un any després.

Després del seu èxit va ingressar en la companyia d’Antonio Gades, recorrent el món gira després gira: EUA, França, Londres, Califòrnia, el Marroc o el Brasil han estat alguns dels seus destins.

Entrevista al bloc flamenc-a-persona
 -De on et ve el cant? Doncs crec que el cant ho porto des que era petit, d’escoltar-los en les festes de la meva família i en les coses que em posava el meu Pare. -Per que decideixes deixar de ser palmero per ser cantaor? Doncs molt senzill, perquè el cant és el que més m’agrada del món, no podia tocar els palmells veient com els cantaores gaudien cantant i posaven totes les seves fatigues i alegries en els seus cants. -Creus que hi ha diferència entre el cant d’un paio al d’un gitano? Doncs mira penso que si que hi ha diferència. -Perquè? Doncs per que penso que el cant gitano omple molt més i transmet mes perquè es porta a dins, pel que fa al cant d’un paio et pot agrada moltíssim i fer-ho molt bé però transmetre el cant gitano sense ser-ho és molt difícil no, és la meva manera de pensar. -Ets caracteritzat per la teva cantarella i compàs a l’hora de cantar Creus que això li ho deus a Jerez? És clar que si, sens dubte això t’ho dóna la terra en la qual neixes, portar el sentit del ritme és molt difícil. -La teva pal favorit a la ora de cantar-? La buleria, em sento molt a gust quan la canto i quan la ballo. -En que penses quan et puges a un escenari? Aquesta és una pregunta que no puc explicar-te encara que volgués, són molts sentiments units a l’hora de cantar, el que si et puc dir que sempre penso en la meva mare Joaquima que malauradament no la tinc aquí, i per a mi és el meu Àngel de la Guarda , ia l’hora de pujar-me en un escenari sempre aquesta amb mi, ho sé. -Et agrada cantar a l’estranger? És clar que si, no és el mateix però també m’agrada perquè la gent sol respectar moltíssim més. -Que opines de la dona cantaora? Home això és per a mi glòria beneïda, crec que se li ha de respectar el mateix que tot home i penso que gràcies a Déu tenen el seu lloc en el món del flamenc. -La teva cantaor favorit? Manuel de Sants Pastor, “Agujetas” perquè és el cantaor que mes em transmet de tots i té un ressò preciós i per inigualable, a més diu el cant com és realment, no es posa a cridar com ho fan molts cantaores avui dia. ¿Algun bailaor que et emocioni mentre el teu cantes? Si, Juan Manuel Fernandez Montoya “Farruquito”. -Com veus el flamenc en l’actualitat? Home hi ha coses que no megustan, si tu dius vaig a cantar per seguirilla pos fes-ho i ja està, però no et fiquis en el món que el que estiguis cantant no sigui seguirilla, seguirilla o altres pals, a més jo sóc dels cantaores vells m’agraden els cantaores moderns però m’agraden més els vells com per exemple, Terratrèmol, Talega, Caragol, Mairena, Fernanda de Utrera i molts mes. -I això de Quini d’on ve perquè el teu nom real és Joaquín? Doncs no m’ho diuen des de petit Quini ve de Joaquín, el que si es que m’ho va posar la meva mare. -Per quan un disc al mercat en solitari? Doncs asta el moment no ho sé, però si et dic que m’agradaria molt aquest projecte, per a mi seria el més important en la meva vida artística, però anem que a poc a poc es van fent les coses a poc a poc i sense córrer surten millor. -Bé ja per acomiadar-nos Algun somni per complir? Si mira tinc un, cantar amb agulletes per solea al seu costat això seria el màxim per a mi. -Doncs sense mes que desitjar-te sort, una abraçada i gràcies per aquesta entrevista. De res home, gràcies a tu, 1 petonàs gran per aquesta tros de pagina de flamenc.
FONT: http://flamenco-en-persona.blogspot.com.es/2010/09/quni-de-jerez-cantaor-entrevista.html

Crítica a JerezJondo del seu espectacle
Envoltat d’un públic bulliciós i bolcat amb el protagonista de la nit, Joaquín Marín ‘El Quini’ inaugurar la temporada estival flamenca del cicle Nits d’Estiu de l’Ajuntament de Jerez amb un recital ampli en el qual va exhibir el millor del seu repertori acompanyat de diversos companys de professió i amics, que van voler compartir un moment tan especial.
El Quini, fidel als seus principis, ho va exposar tot des del primer instant, no va deixar ni una gota del seu esforç per al final, així que de principi a fi va donar mostres de la seva inherent compàs i sobretot d’un ventall d’estils i variants del cant que ha assumit i assimilat després de moltes anys cantant per al ball. Potser per això també, de vegades, té incorporat a la seva manera d’interpretar un tempo una mica més accelerat del que és normal, un detall que no obstant no va desmerèixer el seu bon muntat espectacle.
Més nerviós de l’habitual, i amb la mirada perduda, va sortir per interpretar una zambra. El piano de Rosario Montoya ‘La Reina Gitana’ havia introduït, amb aquesta delicadesa i flamencura que posseeix a les mans, una de les peces musicals de més bellesa sonora. A El Quini va poder la tensió per moments, però sí va saber portar el cant al seu terreny, sense fer-ho massa caracolero, una circumstància aquesta en la qual els artistes cauen amb freqüència si s’escolta al geni sevillà, un cantaor que et embruixa.
Un cop passat el primer glop, va buscar recer en les malaguenyes, acompanyat per la guitarra d’un impecable Juan Manuel Moneo. El temps ha anat polint la sonanta d’aquest jove tocaor, i així ho va deixar patent, ja no només portant el cant po el camí correcte sinó executant amb mestria falsetas d’enorme dificultat. Lletres del Bessó per rematar per abandolaos, un altre terreny en què es desenvolupa d’allò més bé ja que domina els temps amb facilitat. Alegries de gran sabor i oferint un altre repàs pels aires de Cadis, es digui romeras o cantiñas, va ser el següent.
A continuació, tangos, aquest cop amb la guitarra de Manuel Jero. Aquí, ja molt més tranquil El Quini, un cantaor eminentment fester, es va assentar de ple, interpretant un grapat de lletres i estils en el seu millor versió. És clar que va ajudar, almenys per ficar al públic en ambient, l’espectacular guitarra d’Jerito. Mai vam veure a Manuel amb tant aplom, aquell cavall desbocat d’abans, en què el rasgueig i el alzapúa preponderaban en el seu so s’ha tornat reposat, sabent incidir en el punt exacte, el que toca la fibra. Els seus falsetas van aixecar aplaudiments, per tangos i seguiriyas, normal que entre la gent sonés aquest ja famós: ‘Viva el teu pari’.
Cavallerós va estar El Quini per recordar, abans de fer dues lletres de seguiriyas i el mascle que alguns atribueixen al Planeta, “de Manuel de Aldarull, va per ell”, va dir, davant l’aplaudiment generalitzat. El plat fort, però, encara havia d’arribar. Sobre l’escenari, el protagonista de la nit va ser cridant als seus companys de feina, Javier Flores, Miguel Lavi i Luis Moneo. Els quatre es van asseure cara a cara davant del públic per marcar-se una tanda de bulerías al cop de quirats. Quatre veus completament diferents es van apoderar de Los Claustres. Xavier, amb aquest aire camaronero, Lavi, amb una gola negra i queixosa, de les que ja no hi ha, Luis Moneo amb aquest metall tan net com hieriente, i El Quini, recollint el testimoni de tots en un altre ostentació d’experiència. Van ser dues les rondes, totes de gran mestratge, tot i que el públic, que sap bé el que vol, va gaudir de la genialitat de Luis Moneo i la desimboltura de Miguel Lavi.
L’últim retoc no podia arribar d’una altra manera que per bulerías. El Quini va prendre el comandament, sota la cantarella de les guitarres de Manuel i Juan Manuel va cedir el terreny a Gemma Moneo, aquesta jove bailaora que aglutina gestos i detalls del ball antic amb un temperament i tècnica actual. Té carisma, i té raça i això agrada. La fi de festa va servir per tornar a escoltar a la resta de metalls, per tornar a veure a la Gemma i sobretot per gaudir d’una altra pataíta d’art a mans de Manuela Carpio que va pujar d’entre el públic per reivindicar que en el ball de Jerez Manuela té el seu buit.
FONT: http://www.jerezjondo.com/2015/07/17/cante-desde-el-corazon/

This post is also available in: Español English 简体中文 日本語 Русский Français Italiano Deutsch 한국어

restaurant

Tour gastronòmic

read more

Aquest site utilitza cookies. Continuant navegar pel site, vostè accepta l'ús d'aquestes cookies.