El flamenc és un art en constant evolució i va començar a configurar-se a mitjans del segle XIX, amb l'aparició dels cafès cantants. Ball, cant i toc de palmes són la conjunció d'aquesta forma d'expressió que els gitanos custodiaven en el seu hermètic món: els seus costums i la seva manera de vida només van poder projectar a l'exterior a partir de la Pragmàtica de Carles III (1783) que els igualava en drets a qualsevol súbdit espanyol.

Des de la irrupció de l'ètnia gitana a Espanya el 1925, vénen gestant els sòlids pilars d'aquest art, considerat com l'eclosió folklòrica més important d'Occident. La transhumant raça, que va estar discriminada i picada durant segles, va trobar empara al costat dels seus companys d'infortuni, els moros i els jueus.

El flamenc, com ja sabem, és un fenomen purament andalús, és el resultat d'aquests cants i balls populars andalusos portats al món dels gitanos, que els donen un color especial i ho assimilen a la seva cultura musical. I d'aquest gresol de la música andalusa, d'aquesta fusió de mil·lenàries cultures, d'aquesta simbiosi, floreix aquest art flamenc-gitano-andalús, que el poble gitano ens torna revestit de la profunditat i el temperament que el caracteritzen.

Queixes, laments i protestes són el que expressa l'home en el seu flamenc profund, alliberant-cantant, ballant o tocant de tots els seus avatars. Però el flamenc té resposta per a tot moment anímic i, malgrat la seva talente tràgic, disposa també d'una vessant jocosa la qual, deixant de banda les seves penes, expressa la guapura, l'alegria i el saler que té la nostra terra.

El gitano, com a poble llest i espavilat, troba un mitjà més humà i digne de subsistència professionalitzant la seva privilegiada habilitat.

Carles III els acull al barri de Triana i, a partir de llavors, podríem dir que Sevilla sense Triana seria Sevilla amb un braç menys.

Parlar de flamenc és parlar del fet musical de caràcter popular i tradicional més important de tot Occident, que en l'actualitat es comparteix i gaudeix en el món sencer com a esdeveniment cultural globalitzat. No obstant això, tot i que el flamenc en les seves tres vessants bàsiques (cant, ball i toc) estigui declarat Patrimoni Artístic de la Humanitat per la UNESCO i sigui ja un fet musical universal, cal contemplar-lo i analitzar-lo a través de la pròpia història andalusa, ja que Andalusia és la seva pàtria, la seva arrel i fonament.