flamenco
Sons aflamencats autóctons
Cants i balls autòctons, alguns d'origen folklòric, que van ser "aflamencats" amb el pas del temps.
Sevillanas, Campanilleras y Marianas
Sevillanes
El cant i ball autòcton de Sevilla, les sevillanes, provenen de les seguidilles manxegues o castellanes. La seva contagiosa alegria va seduir a tota Andalusia, i en l'actualitat, són conegudes en el món sencer. Al segle XVIII, amb l'auge que obté el ball bolero per tot Europa, les sevillanes s'alliberen de la seguidilla i passen a formar part del repertori de l'escola bolera. Són tres les sevillanes boleres que conservem, les quals, per ser ben interpretades, exigeixen una conscienciosa preparació en dansa acadèmica. En l'actualitat, hi ha quatre tipus de sevillanes que balla el poble. No és un ball fàcil com sembla a primera vista, que es pugui aprendre ràpidament; encara que doni la sensació d'improvisació i espontaneïtat, està subjecte a una estructura i un reglament. Un cop apresos, l'individu ha d'oblidar la seva tècnica i sentir-se lliure de lligams imprimint la seva pròpia gràcia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Campanilleras
La Gran Enciclopèdia d'Andalusia ens diu coses tan boniques com la que aquests campanilleros entroncats amb els clàssics nadales, van ser aflamencats per les monges d'Utrera al segle XIX. A qui ha sentit en viu a les mares carmelites a la Missa de Gall, a través de les reixes de clausura del convent de la Concepció i ha estat posseït per la litúrgia flamenca que emanaven, no li sorprèn res l'atribució. Les monges flamenques són al cel i pertanyen al cor de campanilleros de Manuel Torres, que segons estudiosos, va ser el que li va donar a aquests cants folklòrics veritable entitat flamenca. Va ser després La Nena de la Pobla qui els va popularitzar, i tot i que aquesta cantaora dominava tots els cants, destacant en els fandangos malaguenys, en totes les actuacions es veia obligada a complaure al seu auditori amb els campanilleros. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Marianes
Mariana, nom que s'esmenta en una de les seves lletres. Diuen que els gitanos cridaven Mariana als animals ensinistrats que feien ballar o pujar per una escala al compàs del forner, com ara un mico, una cabra, un ós, etc. Aquest cant, que segons Mairena i Molina va néixer i va morir sense glòria, va ser adaptat pels gitanos al flamenc del cançoner popular andalús, emparentándolo amb els tientos. La divulgació d'aquest cant es deu al Nen de les Mariannes, nom artístic de Luis López (Sevilla, 1889 Madrid 1963), pare del famós guitarrista Luis Meravelles. Es seguidora Pastora Pavón, La Nena de les Pintes, li va injectar el seu peculiar gitanalla. El mestre José Otero en el seu Tractat de balls, editat a Sevilla el 1912, ens informa que les marianes és dels balls moderns que tenen més acceptació. Del que deduïm que a principis del segle XX gaudien de gran esplendor. I puntualitza Otero que el mestre Segura les va posar en ball, esclarint així la primera que va executar aquest ball a Sevilla va ser La Argentinita, el ballava amb escuradents, encara que també s'ha vist ballar sense ells, n d'uns ni d'una altra manera és disbarat. ...
El cant i ball autòcton de Sevilla, les sevillanes, provenen de les seguidilles manxegues o castellanes. La seva contagiosa alegria va seduir a tota Andalusia, i en l'actualitat, són conegudes en el món sencer. Al segle XVIII, amb l'auge que obté el ball bolero per tot Europa, les sevillanes s'alliberen de la seguidilla i passen a formar part del repertori de l'escola bolera. Són tres les sevillanes boleres que conservem, les quals, per ser ben interpretades, exigeixen una conscienciosa preparació en dansa acadèmica. En l'actualitat, hi ha quatre tipus de sevillanes que balla el poble. No és un ball fàcil com sembla a primera vista, que es pugui aprendre ràpidament; encara que doni la sensació d'improvisació i espontaneïtat, està subjecte a una estructura i un reglament. Un cop apresos, l'individu ha d'oblidar la seva tècnica i sentir-se lliure de lligams imprimint la seva pròpia gràcia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Campanilleras
La Gran Enciclopèdia d'Andalusia ens diu coses tan boniques com la que aquests campanilleros entroncats amb els clàssics nadales, van ser aflamencats per les monges d'Utrera al segle XIX. A qui ha sentit en viu a les mares carmelites a la Missa de Gall, a través de les reixes de clausura del convent de la Concepció i ha estat posseït per la litúrgia flamenca que emanaven, no li sorprèn res l'atribució. Les monges flamenques són al cel i pertanyen al cor de campanilleros de Manuel Torres, que segons estudiosos, va ser el que li va donar a aquests cants folklòrics veritable entitat flamenca. Va ser després La Nena de la Pobla qui els va popularitzar, i tot i que aquesta cantaora dominava tots els cants, destacant en els fandangos malaguenys, en totes les actuacions es veia obligada a complaure al seu auditori amb els campanilleros. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Marianes
Mariana, nom que s'esmenta en una de les seves lletres. Diuen que els gitanos cridaven Mariana als animals ensinistrats que feien ballar o pujar per una escala al compàs del forner, com ara un mico, una cabra, un ós, etc. Aquest cant, que segons Mairena i Molina va néixer i va morir sense glòria, va ser adaptat pels gitanos al flamenc del cançoner popular andalús, emparentándolo amb els tientos. La divulgació d'aquest cant es deu al Nen de les Mariannes, nom artístic de Luis López (Sevilla, 1889 Madrid 1963), pare del famós guitarrista Luis Meravelles. Es seguidora Pastora Pavón, La Nena de les Pintes, li va injectar el seu peculiar gitanalla. El mestre José Otero en el seu Tractat de balls, editat a Sevilla el 1912, ens informa que les marianes és dels balls moderns que tenen més acceptació. Del que deduïm que a principis del segle XX gaudien de gran esplendor. I puntualitza Otero que el mestre Segura les va posar en ball, esclarint així la primera que va executar aquest ball a Sevilla va ser La Argentinita, el ballava amb escuradents, encara que també s'ha vist ballar sense ells, n d'uns ni d'una altra manera és disbarat. ...
Petenera, Trileras y Bamberas
Petenera
Cant de ressonàncies lúgubres. Són poc els que interpreten, uns, pel que diu la cobla La perdició dels homes; altres, perquè asseguren que porta mala sort. Però estem segurs que La Petenera, és dona que deien de vida turbulenta, no era gens supersticiosa. Ella idealitzava l'amor de manera, va triar es forma de viure i va optar per la llibertat, que només trobaria amb la mort. L'estil ciri trencat va aconseguir una gran notorietat a partir dels darrers vint anys del segle XIX, i tant en vida de l'enigmàtica cantaora com després de la seva mort, les seves lletres van ser llançades a l'aire en tots els establiments on es rendia culte al flamenc.
El personatge de la Petenera ha inspirat a diversos coreògrafs de dansa espanyola. El 1958, amb la ballarina Pastora Martos, vaig estrenar la meva versió de la Petenera al Teatre Candilejas de Barcelona. Posteriorment la ballem en diverses tournjées amb les Joventuts Musicals de França. El 1964, va ser Isabel Blancafort qui la va ballar a Cadaqués, més tard a Berlín i també en diverses gires per Anglaterra. La petenera era una ball que agradava tant a Espanya com a l'estranger. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Trileras
Les Trilleras o cants de trilla són un pal flamenc d'origen folklòric. En els seus orígens es tractaven de cançons camperes de caràcter popular, associades a treballs rurals i poc practicat pels professionals. La seva conformació lineal i no melismàtica i la seva clara semblança melòdica amb la cançó de bressol, indiquen la seva procedència castellana, on també es coneixen veritables cançons de trilla. Es tracta, per tant, d'un tipus de cançó bastant antic, encara que la seva aflamencamiento va tenir lloc, probablement, al llarg del segle XIX. Les trilleras s'executen sense acompanyament de guitarra, usualment amb un marcatge del ritme bàsic amb cascavells o campanetes, rememorant els cascavells de les cavalleries que, en el seu temps, portaven les bèsties de tir durant la feina del batre a les eres. El cant se sol complementar amb veus arrieras del propi cantaor, per estimular el treball de les bèsties. Els tradistas assenyalen que és molt propi dels pagès de Castelles i que va ser Bernardo el dels Lobitos qui ho aflamencó a Andalusia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Cant de ressonàncies lúgubres. Són poc els que interpreten, uns, pel que diu la cobla La perdició dels homes; altres, perquè asseguren que porta mala sort. Però estem segurs que La Petenera, és dona que deien de vida turbulenta, no era gens supersticiosa. Ella idealitzava l'amor de manera, va triar es forma de viure i va optar per la llibertat, que només trobaria amb la mort. L'estil ciri trencat va aconseguir una gran notorietat a partir dels darrers vint anys del segle XIX, i tant en vida de l'enigmàtica cantaora com després de la seva mort, les seves lletres van ser llançades a l'aire en tots els establiments on es rendia culte al flamenc.
El personatge de la Petenera ha inspirat a diversos coreògrafs de dansa espanyola. El 1958, amb la ballarina Pastora Martos, vaig estrenar la meva versió de la Petenera al Teatre Candilejas de Barcelona. Posteriorment la ballem en diverses tournjées amb les Joventuts Musicals de França. El 1964, va ser Isabel Blancafort qui la va ballar a Cadaqués, més tard a Berlín i també en diverses gires per Anglaterra. La petenera era una ball que agradava tant a Espanya com a l'estranger. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Trileras
Les Trilleras o cants de trilla són un pal flamenc d'origen folklòric. En els seus orígens es tractaven de cançons camperes de caràcter popular, associades a treballs rurals i poc practicat pels professionals. La seva conformació lineal i no melismàtica i la seva clara semblança melòdica amb la cançó de bressol, indiquen la seva procedència castellana, on també es coneixen veritables cançons de trilla. Es tracta, per tant, d'un tipus de cançó bastant antic, encara que la seva aflamencamiento va tenir lloc, probablement, al llarg del segle XIX. Les trilleras s'executen sense acompanyament de guitarra, usualment amb un marcatge del ritme bàsic amb cascavells o campanetes, rememorant els cascavells de les cavalleries que, en el seu temps, portaven les bèsties de tir durant la feina del batre a les eres. El cant se sol complementar amb veus arrieras del propi cantaor, per estimular el treball de les bèsties. Els tradistas assenyalen que és molt propi dels pagès de Castelles i que va ser Bernardo el dels Lobitos qui ho aflamencó a Andalusia. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
Sevillana: Cántame. María del Monte.
Bamberas
En una actuació televisiva Rocío Jurado ens va regalar unes delicioses Bamberas. Amb molta gràcies. La chipionera va informar didàcticament als telespectadors de l'origen d'aquest cant: L'apel·latiu de bamberas ve de bamba, de gronxador. A Andalusia, els diumenges i dies festius assolellats, els mossos i les mosses tenien per costum d'anar de gira al camp. Penjant una soga de la bamba d'un arbre, la bamba no cessaria de balancejar a les noies, que empeses per les seves pretendents propiciaven al seguici. Encara que Carlos Ametllers no les penja en el seu arbre genealògic, sempre s'han inclòs en àmbit del flamenc pel fort caràcter que els va estampar la famosa cantaora La Nena de les Pintes, portant-les al compàs de les soleares en un ritme més accelerat. Ambientades i sensuals bamberas van ser les coreografiades per Cristina Hoyos per al seu espectacle Al compàs del temps, ballades pel trio femení, Hiniesta Cortés, Carmen Lozano, Manuela Rius o Susana Casas, amb el magnífic enrere dels guitarristes José Luis Rodriguez, Manuel Pérez, i el Juani; amb el cant de Rafael Utrera, David Lagos i José Anell. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega
En una actuació televisiva Rocío Jurado ens va regalar unes delicioses Bamberas. Amb molta gràcies. La chipionera va informar didàcticament als telespectadors de l'origen d'aquest cant: L'apel·latiu de bamberas ve de bamba, de gronxador. A Andalusia, els diumenges i dies festius assolellats, els mossos i les mosses tenien per costum d'anar de gira al camp. Penjant una soga de la bamba d'un arbre, la bamba no cessaria de balancejar a les noies, que empeses per les seves pretendents propiciaven al seguici. Encara que Carlos Ametllers no les penja en el seu arbre genealògic, sempre s'han inclòs en àmbit del flamenc pel fort caràcter que els va estampar la famosa cantaora La Nena de les Pintes, portant-les al compàs de les soleares en un ritme més accelerat. Ambientades i sensuals bamberas van ser les coreografiades per Cristina Hoyos per al seu espectacle Al compàs del temps, ballades pel trio femení, Hiniesta Cortés, Carmen Lozano, Manuela Rius o Susana Casas, amb el magnífic enrere dels guitarristes José Luis Rodriguez, Manuel Pérez, i el Juani; amb el cant de Rafael Utrera, David Lagos i José Anell. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega