Fandangos i derivats

Els verdiales són una de les formes més primitives de fandango andalús. És un cant típicament morisc en el qual ressonen ecos del genuí fandango dels moros andalusos. Reben el nom de la comarca olivarera malaguenya on van néixer. Les colles dels verdiales són les agrupacions constituïdes per músics, cantaores i bailaores. S'acompanyen amb guitarres, violins, panderetes, chinchines, castanyoles, porros i morters. La seva vestimenta és molt alegre i espectacular. Una gran policromia de cintes és la predominant en el seu disseny. El vestit de la fèmina recorda al d'una camperola malaguenya de festes, en èpoques pretèrites; i el de l'home és d'una gran senzillesa: pantalons, camisa, faixa i armilla, que contrasta amb el barroquisme del barret de palma, que porten recobert de fantasies, mirallets i llargues cintes multicolors. El vigorós i jovial d'aquesta bellesa musical va inspirar a moltíssims coreògrafs, durant l'època daurada del ball espanyol, frescos muntatges per als seus espectacles, entre ells destaquen els dels ballets de Pilar López, José Toledano, Emma Maleras i Antonio. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.

Per aclarir les diferents formes de malaguenyes existents hem de referir-nos indefectiblement als malaguenys que les van crear. Les modalitats més antigues que es coneixen s'atribueixen a Joan Breva i Enrique Bessó, si bé és don Antonio Chacón (segons Anselmo González Climent) al qual se li concedeixen els llorers d'haver-la elevat a la categoria de "canti gran". No obstant això, Molina i Mairena defensa que l'engrandiment de la malaguenya va ser obra de diversos cantaores, i no privativa de Chacón. Fosforito el Vell, Trinidad Navarro, El Canari, El Perote, Ohana: tots van ser cantaores de personal estil en aquest pal, excepte en els casos d'Enrique Bessó, al qual se li atribueixen dues modalitats, i el senyor Antonio Chacón amb cinc almenys . En l'actualitat destaca el famosíssim cantaor Enrique Morente, nou accent, recrea i versiona. Deixem per bé fet que les esmentades malaguenyes ballables, no guarden cap relació entre elles. Si parlem del ball, hem de remuntar-nos al segle XVIII, quan el calesero sevillà i mestre de ball Antonio Boliche, a qui se li atribueix la invenció de l'escola bolera, recluta entre d'altres balls populars autòctons el fandango per malaguenyes al qual refina, enriqueix ...

El Tablao és l'escenari autèntic per al flamenc, una finestra privilegiada a través de la qual el públic pot veure l'espectacle en la intimitat, amb la proximitat i la calidesa que els permetrà submergir-se en aquesta profunda cultura i descobrir el seu encant (el" Duende " ) gràcies a una etapa especial "La contínua improvisació dels artistes, el misteri del" Duende ". Un joc lúdic en el qual dialogar, cantar i ballar diàriament, inspirar-se i crear a través de la intuïció. És una forma de creació impossible d'aprendre fora de l'ambient familiar que només apareix al tablao, on els joves artistes flamencs contemporanis proporcionen una tècnica prodigiosa tant en la dansa com en la guitarra. El Tablao és l'escenari autèntic per al flamenc. Una finestra privilegiada a través de la qual el públic pot veure l'espectacle en la intimitat, amb la proximitat i la calidesa que els permetrà submergir-se en aquesta profunda cultura i descobrir el seu encant (el "Duende") gràcies a una etapa especial .

Bandolás
El cantaor i guitarrista malagueny Juan Breva és també creador del ball abandolao. Donant-li un aire lent i aflamencao als verdiales, aquests es converteixen en bandolas, passant a ocupar en l'arbre genealògic una branca més del tronc malagueny. Existeixen diferents variants locals de la bandola: les rondenyes, les jaberas, el abellot, etc. Igual que la malaguenya, la rondenya també va passar pel taller de l'escola bolera i va tenir un gran auge al segle XIX. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega

Granaínas i mitja granaína
Només ens queda per esmentar les granaínas i les mitjanes granaínas, que encara que són descendents de les malaguenyes, si observem l'arbre genealògic comprovarem que són les més distants del tronc malagueny. Recorrem al llibre Món i Formes del cant flamencodonde els autors, Molina i Mairena, realitzen una clara diferenciació entre els cants: Hi ha dues modalitats: la granaína i la mitjana granaína. La granaína és més senzill i bella. Interpretada per un bon cantaor pot adquirir qualitats gairebé de malaguenya ... La mitjana granaína, en canvi, és una cançó filigranada i preciosista que produeix més admiració que emoció. Aquests cants, en néixer orfes de compàs, van ser ignorats en el món del ball. És en l'any 2000 quan la bailaora Merche Esmeralda els balla per primera vegada en la seva obra flamenca Tempesta de sorra, amb l'estrip i melisma de la cantaora Charo Manzano. Font: El flamenc que vaig viure, per José de la Vega.