María Moreno

El ball de María Moreno (Cadis, 1986) és fruit de la pura evolució. El seu moviment corporal no és més que el reflex de la seva inqüestionable llibertat, marcada pel valor que dedica a la tradició flamenca des d’uns codis actualitzats i contemporanis. Situa la seva avançada tècnica en una equilibrada posició, basant el seu missatge en l’amplitud de recursos que el seu univers creatiu li permet mostrar.

La seva terra li ha marcat fins al punt de deixar-se portar per la confluència de cultures, absorbint estímuls per a conformar la seva arquitectura artística exempta de prejudicis. Gana sencers, doncs, en cadascuna de les seves propostes perquè reflecteix la diversitat narrativa d’una obra que està en contínua construcció.

Mentrestant, la seva essència és vessada en teatres com el Sadler’s Wells de Londres, el Paris Villette, el Teatre acadèmic d’Òpera i Ballet Tchaikovsky i el Russkaya Pesnya de Rússia. Destaca les seves compareixences en el Teatre Romà de Baelo Claudia, en la Suma Flamenca de Madrid o en el Festival de Dansa Itàlica a Sevilla.

I així camina des d’uns començaments que la porten a fer-se amb el Premi Revelació del Festival de Jerez l’any 2017, amb el muntatge Alas del recuerdo, confirmant-se com a nom propi de la dansa flamenca en 2018 amb De la Concepció, que li permet guanyar el Giraldillo Revelació de la Biennal de Sevilla. Any intens, perquè al mateix temps placea ESBARJO, també en el 2018. Arriba la consagració d’una il·lusionant realitat en 2020 amb l’estrena de l’espectacle More (No) More, amb el qual torna a guanyar un segon Giraldillo, en aquest cas al Moment Màgic de la XXI Biennal per l’inici de la seva soleá. En aquesta edició, a més, és l’encarregada de l’acte inaugural conjuntament amb Antonio Canales i Rafael Riqueni, a qui va acompanyar prèviament en la gira del seu disc Herència. En 2020 veu la llum Yo Bailo, llibre compartit amb la fotògrafa Susana Girón en el qual María signa els textos i que suposa una extensió de l’espectacle del mateix nom nascut un any abans.

Recorre els festivals de músiques del món amb l’orquestra Manuel de Falla i el conjunt musical compost per Enrike Solinís i Euskal Barrokensemble. Ha estat nominada en tres ocasions en els premis Max de les arts escèniques, dues d’elles per de la Concepció (Millor Intèrpret Femenina i Millor Direcció d’escena) i una per More (No) More (Millor vestuari), reconeixement que es va portar a efecte en els Premis PAD (L’Associació de Companyies i Professionals de la Dansa).

En aquest repte incessant entre el seu ser i la seva expressió artística, María sedueix per la seva brillantor en el llenguatge, el seu estil modernista i l’encertat sentit que imprimeix a les seves propostes. No en va, la gaditana ha sabut absorbir, des dels seus inicis en el Conservatori Professional de Dansa de Cadis, el millor de mestres com Javier Latorre, Antonio Canales o Eva Yerbabuena, arribant-se a inspirar per les idees i direcció de Rafael Villalobos o el concepte trencador de la moda de Palomo Spain per a un vestuari que defineix la personalitat i la perspectiva d’una artista inclassificable.

María s’allunya d’espais inamovibles per a acostar-se al tràfec dels temps i les seves circumstàncies com a matèria viva que mou l’ànima. Amb el moviment de les seves mans es fa a si mateixa, aixecant una oda al ball des de la seva arrel més arrelada i arribant a un tot tan mal·leable com ferm.