A Espanya, en les grans ciutats sobretot, el flamenc està intoxicat per l’efecte turístic?

No, jo crec que hi ha gent, com per exemple en el tablao El Cordobés, que tenen un compromís enorme amb l’art i encara que l’afluència dels turistes és d’un 80 o 90%, tracten de mostrar un flamenc de qualitat. A El Cordobés, que és el que jo conec més, perquè vaig començar aquí, intenten portar a grans figures del flamenc que després pots veure en els teatres. Per aquí han passat: La Cañita de Màlaga, Camarón, Farruco, Matilde Coral, Manuela Carrasco, Sara Baras … Totes les grans figures del flamenc hi han actuat i continuen passant, pensa que pel tema de la crisi es pot veure a artistes de primera línia una altra vegada.

T’agrada anar a veure flamenc? A quin tipus de concerts vas?

Miguel Poveda: A mi sí, sempre. D’aquesta música no em canso mai, sempre aprenc, és el meu aliment espiritual.

Vaig als concerts a veure les propostes que fan els meus companys i als veure recitals de cant de per exemple Antonio Reyes, que és un cantaor que a mi m’agrada molt, o Jesús Méndez que m’encanta, o Rancapino. Companys als quals els tinc estima i que a part de ser grans cantaores són bones persones. No puc anar a veure un artista que no és bona persona encara que m’agradi molt, prefereixo veure-ho en vídeo, a YouTube o en televisió, però si m’acosto a un teatre ha de ser perquè a més l’artista és bona gent.

Si un artista no et cau bé prefereixes no veure-ho en directe, ¿i treballar amb ell? ¿O això seria pitjor encara?

Miguel Poveda: No, no puc, i he treballat, eh?

A Espanya, en les grans ciutats sobretot, el flamenc està intoxicat per l’efecte turístic?

Miguel Poveda: No, jo crec que hi ha gent, com per exemple en el tablao El Cordobés, que tenen un compromís enorme amb l’art i encara que l’afluència dels turistes és d’un 80 o 90%, tracten de mostrar un flamenc de qualitat . A El Cordobés, que és el que jo conec més, perquè vaig començar aquí, intenten portar a grans figures del flamenc que després pots veure en els teatres. Per aquí han passat: La Cañita de Màlaga, Camarón, Farruco, Matilde Coral, Manuela Carrasco, Sara Baras … Totes les grans figures del flamenc hi han actuat i continuen passant, pensa que pel tema de la crisi es pot veure a artistes de primera línia una altra vegada.

A Espanya, fora de les regions més flamenques, es veu el gènere com una cosa folklòric, per exemple, a Barcelona es celebra la Fira d’Abril i es vincula.

Miguel Poveda: No, per favor, no ho és. Bé és una música que ve del folklore andalús i el folklore és meravellós també per a mi, però jo crec que un ha d’anar a escoltar la música desproveït de prejudicis, anar a connectar amb el que estàs veient i amb l’essència de l’artista.

Jo no vincularia mai a la vida la Fira d’Abril al flamenc, ni la de Barcelona ni la de cap lloc, és un error molt greu. És una altra festa diferent en la qual potser pots trobar de sobte una reunió del flamenc, perquè a la Fira d’Abril de Sevilla de vegades s’han ajuntat Fernanda i Bernarda d’Utrera amb La Paquera i llavors en una caseta hi ha hagut artistes de flamenc. Però perquè és una festa d’Andalusia a la qual van els andalusos i entre ells va gent del flamenc, no és una festa del flamenc com a tal, no té res a veure. És una festa de les sevillanes, una festa andalusa on la gent es reuneix, es pren les seves copes, els seus vinets … i tenen els seus costums d’Andalusia però no té res a veure amb el que és l’essència de la música flamenca, que va molt més enllà d’això.

Vas començar més seriosament al tablao El Cordobés de la Rambla, que citaves abans, al qual acudien principalment turistes, i has dit en alguna entrevista que quan cantaves al Liceu o el Teatre Real, per exemple, notaves que el públic que va normalment a aquest tipus de llocs mira per sobre l’espatlla als flamencs. ¿Segueix sent així?

Miguel Poveda: No, ja no.

Ja no, en general? O ja no a Miguel Poveda?

Miguel Poveda: Bé clar, jo parlo des de la meva experiència però crec que ja no en general. M’he trobat a moltes persones que m’han dit que s’han aficionat al flamenc per mi i m’han donat les gràcies. També conec moltes persones que s’han aficionat a través de la música d’Enrique Morente, de Camarón, de Paco de Lucía, de Carmen Linares, de El Lebrijano i d’artistes que hem procurat defensar aquesta música des de la base cultural, des de l’essència , sense estereotips i també comprometent-nos amb altres qüestions, no només la del flamenc, sinó que hem cantat a poetes, hem cuidat la posada en escena i ens hem pres seriosament la professió. Crec que això la gent també ho valora i comencen a veure’ns com una música més de culte.

Què salut té el flamenc tant a Espanya com a la resta del món?

Miguel Poveda: Hauria de valorar-se més per part de les institucions i de tenir més en compte el flamenc perquè és la música més universal que tenim. He viscut en primera persona la fascinació que sent el món per la música flamenca i no des d’ara sinó des dels temps de Carmen Amaya, fixa’t que té fins a un planeta amb el seu nom i un carrer en EE. UU., Perquè allà va ser una revolució. Era una gitana del Somorrostro, d’aquí de Catalunya, que va revolucionar el món del flamenc fora de les nostres fronteres, li van donar valor a això. També li han donat valor a Paco de Lucía, que s’ha preocupat de dignificar aquest art i de mantenir un esperit lliure col·laborant amb altres músiques que han fet que la seva creixés més.

Llavors, si fos el valoren tant i l’admiren i els propis músics d’altres estils es donen compte de la dificultat d’aquesta música i el gran que és, per què aquí no prenem consciència d’això, a Andalusia sobretot? De vegades passa que en el mateix bressol no valoren això, em refereixo a les institucions i de vegades també als polítics.

Has notat algun canvi des que el 2010 declaressin el flamenc Patrimoni de la Humanitat?

Miguel Poveda: Que el flamenc sigui Patrimoni de la Humanitat és només una etiqueta. No ha canviat res, no fan res per la música flamenca o molt poc. Això és com … jo tinc aquí aquesta ampolla de refresc i li poso un adhesiu, però el sabor és el mateix.

Si fossis polític, què faries perquè es fomentés més?

Miguel Poveda: És clar, és que no sóc polític ni gestor cultural, només sóc flamenc. No sabria quins passos donar però sí que prendria en compte als artistes i els ajudaria a que puguin desenvolupar les seves idees. Donaria suport al talent al màxim com fan en altres països amb la seva cultura, com a França amb la dansa i el teatre, ja que nosaltres igual aquí.

Com sents que aprecien el flamenc i el que tu fas en altres llocs?

Miguel Poveda: Sempre destaco que valoren amb molta curiositat i amb molt de respecte la música flamenca. No sé com explicar-ho però és com quan nosaltres veiem que arriben les grans figures del jazz americà, els veiem i vam al·lucinar i estem aquí escoltant amb respecte, impregnant de música. No vas amb prejudicis ni amb aquest tarannà que de vegades tenim des de dins del món del flamenc de: «¿A veure què fa aquest? Perquè això no és així. Perquè això tal … »i al final no ho gaudeixes.

Jo crec que tant a Llatinoamèrica, com en EE. UU. i com a tot Europa, ens reben amb molta curiositat, amb molt de respecte i ens veuen com a grans estrelles de la música, és fascinant. I després a més en els festivals que s’organitzen per allà tenen uns equips de producció al voltant del festival i una cura del músic que és impressionant.

«Ens veuen com a grans estrelles de la música», ¿tu no et sents una gran estrella de la música i del flamenc?

Miguel Poveda: No, no, quina mandra.

Respecte a la curiositat de la qual parles quan actues fora, creus que la gent empatitza realment amb la teva música o el veuen més com una cosa exòtica?

Miguel Poveda: No, pensa que ara amb el tema d’internet és tot més directe i quan et programen la gent ja sap qui ets. Tenen més consciència, han llegit la teva trajectòria, s’han informat i llavors se situen una mica més. No es tracta de «veurem flamenc sigui el que sigui», sinó que saben qui és aquest artista i on està situat en el món del flamenc.

Amb vint anys et presentes al Festival de les Mines i arrasas. Et duus quatre premis de les principals categories, però tu no volies anar, de fet et vas inscriure un dia tard. Qui et va animar a presentar-te?

Miguel Poveda: Juan Ramón Caro, un guitarrista d’aquí de Barcelona que havia fet la mili a Cartagena i que -com a part de tocar la guitarra, és tan aficionat al planter coneixia tots els cantaores d’allà i el sistema del concurs. Ell em va animar a que fos perquè sabia que anava a agradar molt per la meva manera de cantar. Com d’alguna manera cantava fora de Barcelona i m’escoltaven fora de l’entorn al qual jo estava acostumat, que eren les penyes flamenques i els tablaos, finalment em vaig animar i vaig trucar però vaig anar donant tantes llargues que vaig trucar un dia després i em vaig dir: «Perfecte , perquè dic i no em van a agafar ».

No volia anar perquè em feia molt de respecte, em veia encara poc preparat i, honestament, aquests cants als quals em vaig presentar no els controlava tant, de fet un d’ells m’ho vaig aprendre al tren i em van donar el premi.